Patrimoni cultural i Memòria històrica > PATRIMONI: CARRER DE LA FONT

 

Carrer de la Font

 

Com una gran part del carrer Nou, també els de la Font i de Sant Pere es van formar en terres de la família Mallau (després Cervera) quan, durant el segle XIX, va anar cedint els terrenys a diferents famílies per edificar-hi en la forma tradicional de censos emfitèutics.

Un cens d’aquest tipus consistia en la cessió del dret a edificar a canvi d’un pagament anual inamovible. Totes les cases van ser construïdes seguint un mateix model, els anomenats casals. Són cases de planta molt allargada amb una amplada d’uns 5 metres (que era el que donava la longitud de les bigues) amb una part construïda, planta, pis i golfes, i un gran pati, l’eixida, a la part del darrere destinada a les feines agrícoles i a tenir-hi animals domèstics.

El carrer de la Font era un carrer de mitja galta, edificat només a la banda oposada al torrent Gran i amb horts a les parcel·les del davant de cada casa. A l’entrada del carrer, per la part baixa, un caminet portava a la font Gran, dita també la font d’Abrera o, simplement la Font. Era la surgència d’una deu d’aigua, molt abundant, que també alimentava la bassa i els safareigs públics.

Aquesta font, de bona aigua, ha estat sempre molt important per al proveïment de la població. Ja surt mencionada en un capbreu del 1630 com la font del Camp d’en Bassa, i des de dalt del carrer de la Font també s’accedeix a l’aigua per un pou, que encara existeix, construït, segurament, a la segona meitat del segle XIX.

Sembla que l’actual construcció de la font és de finals del mateix segle, quan se’n va adequar l’entorn. Ara, l’aigua raja per un broc de metall, situat a l’interior d’una estructura de maons que sobresurt de la paret i forma una mena d’arc de mig punt.

L’aigua de la deu era aprofitada, a més, per regar tot un arrenglerament d’horts, situats a la dreta de la mateixa llera del torrent Gran, que començava a tocar del pont dels Francesos, arribava a la bassa (que era el reservori d’aigua per aquests horts) i seguia torrent avall fins a sota el barri de la Florida.

El canal de distribució de l’aigua, unes vegades excavat al marge i d’altres construït d’obra, tenia més de mig quilòmetre de llargada. La bassa que retenia l’aigua per regar, també és feta de maons i era anomenada, simplement, com la Bassa, fins que s’hi van abocar carpes procedents del riu Llobregat i hi van perviure. Ara se la coneix com la bassa dels Peixos.

L’adequació del lloc es va completar amb la construcció dels safareigs públics que aprofiten l’aigua de la bassa. Són dos safareigs de forma quadrangular (un per rentar i l’altre per esbaldir) construïts de maó i argamassa i rematats amb grosses toves inclinades fent rentadora.

Tant a un cap del carrer com a l’altre, hi havia hagut una era, ambdós llocs ara edificats.

La més propera a la Creu era la del Solei, més coneguda com l’Envelat, ja que era aquí on s’aixecava cada any per la Festa Major. La de l’altra banda, més alta i ventilada, era anomenada l’era del Turó.

La periodista i escriptora Maruja Torres (1943) va fer estades en aquest barri durant la seva infantesa, fet que recrea a la seva obra Un calor tan cercano.

 

 

Estudi històric-article de la historiadora Olalla Nofre dels safareigs del carrer de la Font i la normativa d'ús de l'espai

 

Origen, ús i desús dels safareigs

Els safareigs (rentadors públics de roba, bugaders, basses) són unes construccions receptacle generalment de parets d’obra i de forma rectangular, que s’omplien d’aigua i servien ordinàriament per a rentar-hi la roba o per a regar. Anteriorment als safareigs, en convivència amb ells (i encara ara a diversos llocs del món) s’ha rentat la roba a rius i sèquies. Les postures corporals adoptades duent a terme aquesta activitat eren molt incòmodes, també el transport de la roba mullada, que afegia molt de pes als cossis, i tenia fortes repercussions negatives en la salut de les bugaderes.

Els safareigs públics a Catalunya representen un element fonamental de l'arquitectura popular, tant urbana com rural, amb grans càrregues de significat etnològic, arqueològic i històric. A banda de les seves funcions pràctiques com a espai per al rentat de roba o bassa per al rec, els safareigs són testimonis de l’interès dels ajuntaments per millorar la qualitat de vida de la població en diferents períodes i contextos polítics. Els testimonis i la documentació conservada reflecteixen la vida quotidiana de les dones (principals usufructuàries d’aquests espais) que els utilitzaven, no només per a tasques laborals, sinó també com a llocs de socialització.

 

A mitjan segle XIX, el corrent de l’higienisme va proliferar per tal de millorar la salut de la població i combatre epidèmies com la diftèria i el xarampió. Això va impulsar moviments (promoguts per Pasteur i Koch, entre d’altres) i polítiques entre les quals va haver-hi un increment en la construcció de safareigs a tot arreu d’Espanya i especialment a Catalunya. Aquest període d'expansió dels safareigs públics s'integrà en un canvi més ampli relatiu al paradigma hidrològic, més concretament en el subministrament d'aigua, conegut com la "revolució de l’aigua", que va agafar força a les ciutats amb la domesticació de l’aigua corrent. En aquest context, Barcelona i altres ciutats van deixar enrere el subministrament tradicional propi dels seus orígens medievals i perllongat en l’època moderna, i van adaptar els seus serveis hidrològics per afrontar els nous desafiaments de la revolució industrial, així doncs es va optar per una organització més empresarial. No va afectar de la mateixa manera les petites localitats, que malgrat incorporar els safareigs en la zona, continuaven amb pràctiques més tradicionals, sovint a través de serveis gratuïts (els de titularitat pública) o donacions privades.

 

La creació de safareigs públics va suposar una millora substancial de les condicions de rentat de roba i va establir espais públics dedicats exclusivament a les dones, cosa que els confereix una importància singular en la història i l’arquitectura. Aquests espais no només van proporcionar un servei pràctic, sinó que també van afavorir la creació de petites comunitats femenines i van contribuir al benestar general en una època de canvis significatius.

 

Amb l’arribada del segle XX, es continuen construint safareigs públics, però el seu ús decau en la segona meitat del segle. De fet, les ordenances municipals, especialment a partir del 1924, van establir l’obligatorietat d’instal·lar dutxes i safareigs als edificis d’habitatges de nova construcció. Per altra banda, amb el nou segle comencen a aparèixer rentadores de vapor, al voltant del 1910 tot i que la seva presència és molt limitada. L’ús de rentadores elèctriques es generalitza a Europa després de la Segona Guerra Mundial. A Barcelona i al País Basc, a la dècada del 1950 es va iniciar la producció en sèrie de rentadores, fins als anys 50- 60 moltes dones combinaven la visita als safareigs amb l’ús dels primers aparells de turbina que estalviaven part del procés de la bugada. L’ús de rentadores elèctriques a Espanya i Catalunya, s’estén entre els anys 60 i 70; ara bé, cal remarcar que hi ha poblacions de l’àmbit rural on l’aigua corrent no arriba fins als anys 80. D’aquesta manera, les construccions es van anar abandonant i la majoria n’han patit les conseqüències: deteriorament, destrucció i desconeixença. Malgrat que en l’actualitat els safareigs ja no tenen la funció per a la qual van ser creats, tenen en comú ser béns arquitectònics d’obra civil, d’ús i de titularitat municipal, ubicats en espais públics al servei dels ciutadans.

 

Conjunt de safareigs de la Font d’Abrera

Els safareigs actualment estan habilitats per a l’ús públic, regint-se per la normativa municipal vigent. Hi ha senyalitzacions al carrer indicant l’emplaçament dels safareigs i la Font Gran, així com del pou que hi ha a pocs metres, facilitant l’accessibilitat al públic. El conjunt està situat sobre els horts i el Torrent Gran d’Abrera, d’on prové l’aigua. El mateix carrer es diu Carrer de la Font d’Abrera, i per la part baixa hi ha un camí que duu a la Font Gran, també anomenada font dels Peixos o font d’Abrera. És una deu d’aigua abundant que alimenta la bassa i els dos safareigs públics. Aquesta font és mencionada ja el 1630 com la font del Camp d’en Bassa -propietari dels terrenys on és el Carrer de la Font i els safareigs- al capbreu de Santjoan i Amat de Palou. S’infereix que els safareigs es van situar allà per la facilitat a l’accés d’aigua, podria ser que l'emplaçament dels safareigs es correspongui amb alguna bassa de regadiu de cronologia anterior. El pou que es troba al costat podria datar d’abans del 1850, on apareix citat per primera vegada en un cens emfitèutic de les propietats al Camp de la Font o de Maians; va ser restaurat l’any 1976. Es tracta d’una estructura cilíndrica, feta d’argamassa i el sòcol està construït a base de conglomerat de còdols. Presenta una volta semiesfèrica que recolza sobre una cornisa de maons. Té una porteta de fusta amb pom de ferro.

La font està construïda a base de maons fent un arc de mig punt i recolza verticalment sobre un mur de ciment. L’aixeta, de raig continu, és metàl·lica, sense cap ornament. L’aigua sobrera desemboca als horts del terreny de sota. Considerant els materials de construcció i els mètodes, tot indica que el conjunt de fonts i safareigs públics seria contemporani a la construcció de les cases del Carrer de la Font, mitjà segle XIX, entre 1850 i 1860, en aquell moment a Abrera hi vivien 769 persones i el poble estava en expansió cap a la direcció del conjunt. Per dues rajoles que es troben a les cases del mateix carrer, a la secció de davant del conjunt, es podria corroborar aquesta hipòtesi, perquè les dues cases van ser construïdes el 1861 i el 1863.

Els dos safareigs tenen forma quadrangular i els rentadors són de fang cuit, l’estructura està feta a base de maó i argamassa. A través d’un sistema de canalitzacions simples i aprofitant el desnivell, l’aigua arriba de la bassa, que té una mica més d’alçada, entre la font i els safareigs. L’aigua que es desguassa dels safareigs va a parar als horts, per aquest motiu és important respectar la normativa d’ús i que només permet la utilització de pastilles de sabó tradicionals. Qualsevol mena de producte químic com lleixius, suavitzants o blanquejants queda prohibit. La normativa es va fer per regularitzar l’ús dels safareigs per als habitants i també per evitar que es fessin servir aquests productes agressius que acabarien anant a parar al Torrent Gran, un lloc de gran interès mediambiental. Hi ha dues piques i s’infereix que una s’utilitzava per rentar i l’altra per esbandir, com és el cas de molts altres conjunts de safareigs. La de la dreta (mirant el conjunt des de l’entrada), que comunica primer amb la bassa, se suposa que seria el safareig d’esbandit, perquè l’aigua d’aquest marxaria per un desguàs del terra i també per un canaló cap a l’altre safareig, que tindria més sentit que fos el de rentat perquè hi veiem un costat més de llosa rentadora, per tant, hi hauria espai per a més bugaderes alhora. En canvi, en el de la dreta hi veiem només dos costats de rentadora, per tant, menys banques per rentar i l’aigua vindria neta per esbandir. Els testimonis orals entrevistats durant l’elaboració de l’informe confirmen aquesta divisió d’usos i afegeixen, d’altra banda, que en èpoques d’infecció o d’epidèmia, un era utilitzat per rentar la roba de les persones malaltes i l’altre per a les persones sanes, per tal d’evitar contagis. Per tant, és probable que coexistissin els dos usos que s’han comentat.

Amb relació a la bassa d’abans dels safareigs, actualment hi podem trobar carpes que es van abocar del riu Llobregat i han perviscut, per això s’anomena popularment la bassa dels Peixos. Aquesta podria haver estat construïda posteriorment als safareigs i la font, el 1923 per una inscripció que hi ha.

Aquest va ser, a banda d’una bassa per a regar, un espai comunitari, on les dones del poble es reunien per rentar la roba. Els safareigs han estat històricament llocs de trobada social, intercanvi cultural i suport mutu, especialment femení.

Les tasques de neteja i rentat de roba, típicament assignades a les dones, tenen una representació espacial que pot ser identificada i estudiada a través dels safareigs, proporcionant una perspectiva única sobre la vida quotidiana i els rols de gènere a Catalunya durant el segle XIX i XX. Històricament, els safareigs han estat espais d’interacció de les dones, l’únic espai on la feina domèstica esdevenia pública, l’únic lloc de relació ben vist per la societat que durant molts anys van tenir les dones de les classes populars (els espais de les dones de classe alta eren l’església i els salons de te), que permetia la creació de llaços comunitaris i la transmissió de coneixements i tradicions.

 

El safareig era un espai feminitzat que propiciava les relacions interpersonals entre dones de les mateixes localitats, espais d’ús comunal en els quals moltes dones es trobaven per a fer la bugada i parlar mentre duien a terme aquest procés feixuc. Fou tan rellevant en el dia a dia de les dones que es documenta el fet que en algunes poblacions, tot i disposar ja d’aigua corrent a les llars, hi havia dones que preferien anar al safareig públic argumentant que la roba els quedava més bé. Molts testimonis de bugaderes afirmen el mateix, que per molt dura que fos la feina física, els llençols i la roba quedaven més suaus amb els cops de les pales i la roba molt blanca amb el blauet. És més que probable que la dimensió socialitzadora també hi tingués un pes determinant en aquesta apreciació si tenim present el fet que amb el desús dels safareigs s’ha perdut un espai secular de relació. Com explica el Sr. Drets de la seva mare, la Sra. Paulina Bonastre (1924), va seguir anant als safareigs d’Abrera fins anys més tard de disposar de rentadora a casa.

Els safareigs, com s’ha pogut constatar, són construccions versàtils des dels inicis de la seva creació: utilitzats com a basses per al reg, espais per a abeurar el bestiar, lloc on desinfectar la roba dels malalts i principalment, fer la bugada. És per això, que cal reivindicar-los, especialment ara, en temps de sequera i d’emergència climàtica perquè poden ser llocs on refrescar-se de manera sostenible, de bany per als més petits i les més petites o de rentat de roba de manera gratuïta (sobretot de peces grans). A més, a Abrera es té la sort que sempre disposen d’aigua corrent, fet que els fa encara més extraordinaris.

El Ple de la Corporació Municipal d’Abrera va declarar els safareigs públics de la Font d’Abrera Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) el 26 de setembre de 2024 per majoria absoluta, per tal de protegir aquest singular element patrimonial.

 

Normes per al manteniment i ús d’aquest espai:

• Es permet l’ús dels safareigs per fer la bugada a usuaris particulars empadronats al municipi sempre i quan es demani mitjançant instància i s’autoritzi prèviament (art. 25 OCCC). Les autoritzacions es donaran per rigorós ordre d’arribada.
• La persona usuària serà la responsable de la neteja tan abans com després de fer la bugada.
• Utilitzar només pastilles de sabons tradicionals de sals sòdiques d’àcids grassos. No es permet l’ús de productes químics com lleixius, blanquejants o suavitzants.
• No es permet el bany de persones ni d’animals domèstics (art. 25 OCCC), ni el consum d’alcohol i tabac (art. 26 OCCC).

 

L’Ajuntament d’Abrera es reserva el dret de limitar l’ús o fins i tot denegar-lo, sense avís previ, si el nombre de persones usuàries o la càrrega de nutrients de l’aigua es considera excessiva.

 

S’hauran de respectar tots els preceptes que marca la Ordenança de Civisme i Convivència Ciutadana de data 22/11/2017 (OCCC).

 

Respectem el patrimoni i el seu entorn.