Escut Ajuntament d'Abrera
Escut Ajuntament d'Abrera
DIVENDRES, 19/08/2022 | 22:28 h

Patrimoni cultural i Memòria històrica > SERVEIS - PATRIMONI - POU DE GLAÇ

  • A Abrera cuidem el nostre patrimoni! Pou de glaç d'en Margarit

 

El pou de glaç d'en Margarit

 

El pou de glaç d’en Margarit (coordenades 41°30'52.7"N 1°53'24.2"E) és un dels tresors històrics, monumentals, culturals i etnològics més rellevants de la vila d’Abrera i de la comarca del Baix Llobregat. Està ubicat en un paratge privilegiat, en una zona d’interès natural com ho és el torrent Gran d’Abrera. És de titularitat pública i va ser declarat Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) el maig de 2021. Amb la seva potencialitat com a font de coneixement del nostre passat, el fan un element que convé protegir i preservar.

Origen dels pous de glaç

L’aplicació del gel per refredar begudes, conservar aliments, fer gelats i la utilització en pràctiques medicinals i terapèutiques ja eren conegudes pels grecs, els romans i els àrabs, però l’accés i ús com a producte sumptuós estava reservat a les classes privilegiades. A Catalunya, al segle XIV, tenim notícies de pous de glaç vinculats a les comunitats monàstiques d’Escaladei, Poblet, Santes Creus i Vallbona de les Monges. A mitjan segle XVI, l’ús sanitari i alimentari del gel es va popularitzar a les ciutats. L’augment de la demanda va incitar les autoritats municipals a supervisar i regular-ne el proveïment i considerar-lo com un monopoli. Les baixes temperatures i la popularització del consum de gel al segle XVIII van propiciar la construcció de nous pous per emmagatzemar i comercialitzar aquest producte. Naixia així l’edat d’or dels pous de glaç i el florent comerç que generaven.

 

Auge i declivi dels pous de glaç

Els pous de glaç van proliferar a costa d’un període de baixes temperatures conegut com “la petita edat del glaç”, que va afectar el clima de tot Europa des del segle XV fins a mitjan segle XIX. En el període central d’aquest cicle climàtic tenim constància que el riu Ebre es va glaçar set vegades; una, el 1788, va durar quinze dies.

El període comprès entre els segles XVII i XVIII i la primera meitat del XIX va ser la millor època dels pous de glaç. El consum de gel es va generalitzar i la majoria de municipis en van regular les condicions de venda i consum a través de les botigues (fleca i taverna) que arrendaven a particulars. Al Baix Llobregat encara queden els  pous d’Abrera, Begues i Corbera; els de Martorell, el Papiol i Castellví de Rosanes han desaparegut, i en altres municipis han deixat rastre en la toponímia. Constituïen una indústria artesanal de caràcter rural dedicada a l’extracció, emmagatzematge i venda de gel a escala local i comarcal. La proximitat a Barcelona també els feia candidats a abastir les tavernes, hostals, centres sanitaris i taules de venda a la menuda d’aquesta ciutat. Primer, el Consell de Cent i, després, l’ajuntament borbònic van controlar i regular el proveïment i venda de gel a través de companyies arrendatàries.

A finals del segle XIX, la indústria de gel artesanal va desaparèixer per dos factors: el progressiu escalfament del clima i l’aparició del gel artificial en barra. Les darreres empouades es van fer durant la dècada de 1940 al pou de glaç Mitjà de l’Avencó, al municipi de Tagamanent.

 

El pou de glaç d’Abrera

El capbreu del marquès de Vilafranca de 1751 conté l’única notícia del pou de glaç del torrent Gran d’Abrera. L’11 de maig de 1751, Antoni Prats, pagès d’Esparreguera, i la seva esposa, Maria Estruch, reconeixen al marquès de Vilafranca i de los Vélez, duc de Montalto i senyor jurisdiccional de Martorell, Castellví de Rosanes, Molins de Rei, Abrera i altres llocs del Llobregat, que tenen per a ell una vinya a Abrera que és pertinença d’una propietat més gran anomenada la pessa del Pou de Glas d’en Margarit, ubicada al sud del riu Tort, avui, torrent Gran. En aquella època, la família Margarit era una nissaga important d’Abrera, propietària del mas de l’Espluga. El pou de glaç el devien explotar directament o l’arrendaven a qui feia el comerç del gel.

El pou de glaç d’en Margarit, conegut popularment com a pou de glaç del torrent Gran, constitueix una de les poques arquitectures d’emmagatzematge de gel que queden a la comarca del Baix Llobregat. Es va construir en una data indeterminada, entre els segles XVII i mitjan segle XVIII, i, com la majoria de pous, va estar en actiu fins a finals del segle XIX, coincidint amb la mecanització de la producció i l’augment de la temperatura. Està situat al torrent Gran, a uns 115 msm, en un indret on l’aigua ha excavat una gran rasa, cosa que dificulta la insolació i permet mantenir una temperatura més baixa. Si a això hi afegim el flux d’aigua gairebé permanent del torrent Gran, les abundants glaçades que es produïen a l’indret i la proximitat del camí Ral, que permetia transportar ràpidament el gel, constatem que aquest paratge era un lloc ideal per construir-hi un pou de glaç.

L’olla cilíndrica del pou està excavada al subsol i envoltada per una paret de carreus de pedra. Els murs que formen l’estructura exterior estan construïts amb pedra consolidada amb morter de calc i argila. És de proporcions petites per comparació a altres pous que existeixen a Catalunya. Fa cinc metres de diàmetre interior i set d’exterior, la profunditat es desconeix a causa de la terra que s’hi ha dipositat per convertir-lo en magatzem agrícola. Com la majoria de pous, disposa d’una cúpula construïda amb dovelles de pedra. A la part superior conserva una obertura que servia per empouar i desempouar els panots de gel, possiblement, amb una politja. Al costat oest, una portella facilitava l’accés als treballadors, l’entrada d’eines i la introducció de palla i boll per cobrir i separar els trossos de gel. Desconeixem el sistema de desguàs del pou; quan es buidi la terra que el cobreix, probablement sabrem com desaiguava.

L’aigua que es glaçava per fer gel procedia d’una bassa propera al pou i al torrent Gran. Com en la majoria d’explotacions d’aquest tipus, els treballadors tallaven blocs de gel d’uns vint centímetres de gruix que tot seguit transportaven al pou. Allí els empouaven en capes separades amb boll o fenàs per evitar-ne la compactació. Tot seguit en tancaven les obertures amb branques i troncs. El transport als centres de consum es feia de nit, amb carros o amb animals de bast, per evitar la pèrdua excessiva de producte.

Durant el segle XX el pou de glaç d’en Margarit va ser reaprofitat per altres tasques i els diferents pagesos que van arrendar el camp el van reconvertir en una barraca per a guardar les eines, obstruint l’òcul de la coberta amb planxes de metall i plàstics per tal d’evitar l’entrada d’aigua al seu interior. Així mateix, la porta es va tancar amb una reixa i es va modificar lleugerament el seu aspecte original. Amb el temps els murs de pedra exteriors es van anar deteriorant i van anar caient molts dels carreus, desfigurant-ne l’aspecte exterior. Aquest fet, sumat a la degradació pròpia de la vegetació silvestre, van envair per complet les cares externes de l’edifici, fent-lo pràcticament invisible a l’ull humà. A partir del mandat 2015-2019, arran de l’acció de govern de la regidoria d’Acció Cultural i Patrimoni, es van començar a fer tasques de desbrossat, difusió, estudi i posada en valor del bé patrimonial. Aquestes tasques van tenir continuïtat amb la regidoria de Patrimoni Cultural i Memòria Històrica, creada el 2019, qui en va promoure la restauració i la declaració de BCIL pel Ple Municipal, el maig de 2021.

 

La restauració del monument

L’estat de degradació del seu exterior, així com la seva condició de bé patrimonial exposat a les inclemències meteorològiques, feia necessària una actuació de caràcter urgent per garantir-ne la integritat. El projecte de rehabilitació del pou de glaç del torrent Gran, va ser executat per Dos Punts Documentació i Cultura sl., i es va efectuar amb tècniques de construcció tradicionals efectuades per mestres en la construcció de pedra seca i experts professionals en restauració d’elements d’aquesta tipologia. La intervenció, que es va fer els mesos d’abril i maig de 2021, va permetre restaurar les parets que envolten el pou amb la tècnica de pedra en sec i, només quan constructivament era necessari, amb consolidant de calç. Les tasques van possibilitar arranjar els paraments exteriors la coberta i els dos marges que hi conflueixen, impedint l’arrelament de vegetació entre les pedres, la pèrdua de pedres de les parets i la filtració d’aigua pel sostre. La voluntat, a banda de garantir la seva preservació, ha estat també la de rescatar físicament i visual de l’oblit una construcció per emmagatzemar gel, que s’havia utilitzat secularment des del segle XVIII fins el segle XIX per abastir de gel el mercat local.

 

Escultura Caramell

Festa Major 2021: inaugurem la restauració del pou de glaç d’en Margarit i visitem l’escultura Caramell

 

Denominació: Caramell

Autoria: Víctor Mata Ventura

Material: pedra natural d’Abrera

Tècnica: pedra en sec

Emplaçament: camí de Sagraments d’Abrera

Dimensió: 1,50 m alçada màxima x 10,40 m longitud

Motiu: artialització d’àmbit públic

Cronologia: tardor de 2018

Col·laboració: Land Art Associació Catalunya

 

Concepte de l’obra: Caramell és una instal·lació d’art amb la natura que cerca emfatitzar els valors naturals i culturals d’Abrera. El nom i la forma de Caramell estan relacionats amb el gel que forma l’aigua quan es glaça. Es concep com una intervenció plenament integrada al seu emplaçament dins un camp d’oliveres, i alhora pretén ser una obra tributària al pou de Glaç d’en Margarit situat al torrent Gran d’Abrera, a la climatologia que el va fer possible i al desaparegut ofici de nevater.

 

Els valors culturals de Caramell, així com les característiques funcionals i paisatgístiques que porta implícites reivindiquen l’ús de tècnica de pedra en sec com a element social, recurs cultural i part constitutiva del paisatge històric i contemporani d’Abrera.

 

  • Logo Facebook
  • Logo Twitter
  • Icona enviar

INFORMA'T

SERVEIS > Patrimoni cultural i Memòria històrica > Patrimoni: Pou de glaç d'en Margarit